- Primera part -
 |
| Montmany des de Puiggraciós |
La nostra història, comença a Montmany, un poble que s'ubica, entre uns sots ombrívols, alzinars, pins i cingleres, i a la part més alta on toca el sol, Puiggraciós.
Mossèn Llàtzer, és el capellà que com a càstig, per un fet, és obligat pels seus superiors, a anar a la parròquia de Montmany, aquesta, feia temps que era tancada, quan l'antic rector, no va tenir més remei que abandonar-la on trobar-se malat, sense recursos i sol.
Mossèn Llàtzer, abans de anar al seu desterrament, passà uns dies a un gran convent, aquí coneix a uns jaios, en Josep i la Mariagna, molt callats i servicials, i sense pensar-s'ho, va anar a trobar a la mare superiora per demanar-li, si els vellets podrien anar amb ell, li farien companyia i ajudarien.
Els bosquerols, quan varen saber que venia un rector nou, el seu pensament, fora, - Això és que en deu haver fet una de molt grossa... i el duen aquí a purgar el pecat...
 |
| Església de Sant Pau |
Quan varen arribar al seu destí, ho troben tot, mig ajagut per terra, no es veia altre vestigi d'estada humana que l'aplec que formaven, al mig de la trista vall, la rectoria i l'església, ajuntades entre si per la verdor negrenca del cementiri.
TANKA
I quina pena
la del rector, més fonda,
tot s'enfosquia,
el cèrcol de muntanyes
tancava la vall d'ombres.
Josep, ja, obre.
I va empènyer la porta...
tot penjant, bigues,
guixots caiguts i runa,
tot desolació era.
Quina desolació! Quina misèria! Al pobre rector li havia caigut l'ànima als peus, no feia més que moure el cap pausadament, tot contemplant el catau mig ensorrat que des d'aquella hora, li serviria d'estada.
Mireu.... he determinat cridar a la gent de la parròquia i fer-la venir aquí a la rectoria... Haig de provar sí, tot i sent ànimes fredes, els faig pujar a les galtes la vergonya ensenyar-los la misèria de l'església. I si Déu els toca el cor i els ressuscita... Amb això, Josep, vós pujareu a Puiggraciós i ho fareu saber als del Serrat; després baixareu als sots veïns i direu que tothom comparegui diumenge, a mig matí... Que els tinc d'enraonar.
I arribat el diumenge, tots els veïns de la parròquia s'havien deixat caure al sot de l'església per veure què volia el rector nou.
 |
| Església de Sant Pau |
- Fills meus, jo us he cridat perquè.... ja ho veieu!... la pobra església se'n va a trossos.... i hem de veure si entre tots l'apariem. Doneu per pietat, una mirada allí dins... Ja ho sé, que en aquestes clotades tot és pobresa i desolació.
Els bosquerols no obrien boca. Més aviat feien cara d'anguniats i neguitosos, No sabien que fer ni com estar-se... - Però parleu, per caritat! Digueu una paraula! Senyor Déu meu! Sembleu morts!... I llavors va començar la tirallonga de les misèries, l'eterna lletania de quan se'ls furgava massa.
- Som tan pobres... - Anem tan escassos... - Estem tan endarrerits...
És dir que no voleu fer res per l'església! - exclamava indignat, el capellà- ¡És dir que no voleu fer res per Déu!. Ni una paraula. Tothom callat.
- Aneu, aneu en nom de Déu! I que el Senyor vos beneeixi a tots!.
Els bosquerols no esperaven altre cosa. Tots varen anar girant cua, l'un esquitllant-se cap al Serrat, l'altre esmunyint-se cap el Bosc Negre, cadascú buscant el cau, per tornar-se a enterrar en vida.
TANKA
La rectoria
i també més el temple,
tot era runa,
però, el seu gran somni
els fa tornar la vida.
HAIKU
I les campanes
de nou, toquen a missa,
tot resplendia.
Els primers que van arribar a la parròquia, van quedar sorpresos i malhumorats, al contemplar les obres fetes, resseguien els racons apariats de nou, tots aquells llocs havien ressuscitats. Gran i xics arrufaven el nas, com si flairessin amb pena l'aire de vida i de frescor que deixaven anar aquells indrets. Aquella església més jove i forta; la rectoria, amb les parets blanques; la mica d'horta tan florida, aquells camins tan repolits, se'ls aixecava davant els seus ulls com una befa, un escarnot. Es creien humiliats, i era tan gran la quimera que portaven dintre, que, al capdavall, tota la tírria covada contra el capellà els va sortir pels ulls i per la boca.
- No sé pas com s'ho ha fet!
- ¿ No us ho he dit sempre, jo, que aquest home sap a on jeuen?...
- Pestes que el toc! Per amí té pacte amb el dimoni...
Mossèn Llàtzer, que havia tret el cap darrera els xiprers del cementeri per veure amb els seus ulls con s'obrava el miracle de la resurrecció dels veïns, va ofegar un crit al sentir aquelles paraules, les esperances de redempció se li havien fos tot d'un plegat. L'ànima esquerpa dels feligresos se li acabava de despullar a davant seu, en tota cruesa.
