Història dels dos jaios.

Història del dos jaios, aquesta és la tercera i última història publicada amb L'Aleix de les tòfones i El pallasso bosquetà, abans en una revista. I que Raimon Casellas les va recuperar en publicar Els sots feréstecs.

En Josep era fill de Montmany, i prou que se'n recordava, quan de criatura trescava lleuger pels sots, uns dies ajudava a missa a l'església i al endemà corria de casa en casa dient salms i parenostres per a socórrer als seus pares, que tenia gairebé sempre malalts.

De tan decandits i corsecats, al capdavall van morir... i llavores el bordegàs, abans que la casa se li acabés d'enrunar, va determinar sortir dels sots. Va tirar cap a les Planes; i un dia va arribar a un gran convent de monges, tot demanant caritat per amor de Déu.

Venint com venia d'uns cataus mig enrunats, va quedar com encantat davant d'aquell immens caseriu monacal, amb més aires de palau que de convent, d'aquells corrals, de celler i conreries, tan nets, tan amples, tan assolellats, que donaven la volta a la clausura.

Però el que encara el va meravellar més, va ser veure passar pel claustre la mare abadessa, seguida de les monges, majestuosa, com una reina triomfant voltada d'una cort de princeses blanques. El pobrissó no tenia prou ulls per admirar aquell bé de Déu.
Com era un minyó espigat i un posat místic, li varen dir si volia quedar-se, allí els hi mancava un noi per ajudar a les feines. Va dir que sí, i des de les hores ja no es va moure de les conreries del convent. De entre aquelles servidores va conèixer a la Mariagna, una noia també òrfena, tan mística i bonifàcia com ell, i també recollida per les monges. La Mariagna, se'n cuidava dels bous, però com que era molt jove, molts cops el bestiar se li esgarriava per barrancs i torrenteres. Llavors hi corria en Josep per ajudar-la, entraven els bous, els hi canviaven el jaç, i tots dos els donaven el recapte. Però amb tot i anant tot el dia junts, sempre es tractaven de vós, amb una mena de respecte com si fossin gent de seny, quan es trobaven es deien:
  - Déu vos guard, Mariagna.
  - Déu vos guard, Josep.
I l'altre servei, no podia menys de somriure al sentir que es donaven aquells mocosos tan bell tractament.

                                                              TANKA


                                                          Digué la mare,
                                                          quan tots dos es trobaven
                                                          esperant ordres,
                                                          els va dir, feu parella,
                                                          de casar-vos hauríeu.

                                                          Sí, mare nostre,
                                                          agafant les paraules
                                                          com una ordre,
                                                          i casar es disposen,
                                                          de costums no canvien.

                                                          Ells es tractaven,
                                                          amb el mateix respecte,
                                                          tracte, com sempre,
                                                          que més germans semblaven,
                                                          que d'espòs i esposa.

L'aire de claustre que havien respirat tota la vida se'ls havia anar encomanant, a còpia de temps, certes positures monacals, que es traslluïen en tot el que feien, en la manera de caminar, en la de vestir-se, en la de dir les coses. I així van viure durant anys, fins arribar a la vellesa.
I així els va conèixer mossèn Llàtzer quan, per ordre del prelat, va anar a les Planes a fer un mes de penitència, abans d'emprendre el camí dels sots.
Un dia en Josep, enraonant amb el mossèn, li va dir que ell era fill de aquelles terres de Montmany.

                                           

Montmany i cingles de Bertí

                               TANKA                                                                                            
                           I quan sentia
                           la curta història,
                           fou un miracle,
                           si aquests jaios vinguessin
                           tan sol no estaria.

I, animat per aquell pensament, que venia a ser com una gota de celístia enmig de tantes tenebres, mossèn Llatzer va córrer al Monestir a explicar a la mare superiora tot el munt de penes que l'aclaparava, i la esperança que se l'obria, al parlar amb el jaio.
  - Si pogués endur-me'n els vellets! ¡Si ells volguessin venir em mi!
I, compadida, la mare, va cridar als jaios a la seva presència i, va anar insinuant-lo de mica en mica el desitj del capellà. Però en Josep i la Marigna no necessitaven pas tants miraments, perquè, avesats a l'eterna obediència i submissió, varen prendre, com sempre, com una ordre, i a la una varen respondre:
  - Sí, mare nostre. Quan missenyora sia servida, nosaltres marxarem.                                                

                                                          

El pallasso bosquetà.

El pallasso bosquetà, és la segona història publicada amb L'Aleix de les tòfones, en una revista. I després  Raimon Casellas les va recuperar en publicar Els sots feréstecs.

Ermita de Puiggraciós

Com cada festa, en havent dinat, ja se sabia, la jovenalla de les clotades feia cap a Puiggraciós. L'ermita era el punt d'aplec dels esbarriats feligresos d'aquells sots. De bon matí tot eren caputxes blanques que, vingudes d'ací i d'allí, s'anaven ficant a l'esglesieta, avisades pel so esquerdat de la campana, que, enmig del silenci de les boscúries, semblava que digués: Pugeu, tau, tau..., pugeu, si us plau... De mig matí en avall, tot eren homes, minyons o bordegassos, que, amb un clavell de moro a l'orella, es ficaven a les cambres baixes del rònec hostalet a jugar al truc o a la brisca, entre got i got de vi, que els hi servia l'hostaler, que anava i venia del tinell, prenia els porrons de beguda, que mesurava l'hostalera per repartir-los als parroquians de cada festa, pastor, mossos, pilers o llenyataires, vinguts de qui sap a on...

Montmany des de Puiggraciós

Aquell diumenge, a la tarda, havia pujat des de les fondalades un bon grapat de gent a Puiggraciós. Però l'espectacle de les xamoses planes que s'estenien al peu del Serrat poc feia, ni fred ni calor, als rústecs habitants del sots ombrívols, ensopits i tristos, anaven entrant a l'hostalet de l'ermita, fent moure el cap amb aires mústics, com sí, en comptes d'anar a passar-so bé, anessin a vetllar un mort.

Però, de prompte, entremig d'aquella nyonya, d'aquell aclaparament, va ressonar una veuarra que deia: - Ja som ací! Ja som ací!

En Carbassot!... - va remugar tothom alçant el cap com deixondint-se, mentre es dibuixava una ombra de rialla en aquelles cares mortes, d'on semblava desterrada per sempre tota mena de somriure.

                                                              TANKA

                                                          Carbassot era,

                                                          un vailet ben alegre

                                                          amb bona fama,

                                                          en totes les clotades,

                                                          per allò que etzibava.

                                                          Era un pallasso,

                                                          pels acudits que feia,

                                                          poder tenia,

                                                          fer esverar les veïnes

                                                          i esglaiar les velles,                                     

                                                          Carbassot, cartes,

                                                          ell respon: bastos, trumfos,

                                                          fent anar tragos,

                                                          a desdir, paraulotes,

                                                          i tothom reia, reia...

Però, s'havia fet de nit, molts abandonaren les fumades cambres de l'hostalet, escampant-se pel Serrat, silenciosos cap als sots. Fins els que  més beguda havien engolit, anaven drets, seriosos, més aviat tristors.

Boires-Puiggraciós

Però en Carbassot, que no era molt fort de testa, va sortir amb el cap tan espès que  feia esses i giragonses. Fent tentines enmig de la foscúria, tot sol cap a la fondalada de l'Uià, arrambant-se tant com podia, per por d'esllavissar-se. Li semblava que els arbres li feien cortesia a tall de mofa i d'altres li ballaven davant dels ulls. "Carbassot, tu estàs mirlis! - mormolava el porquerol entre sí -. Carbassot, tu estàs begut! " I com sentia cremor a la gola i li rodava el cap, va pensar: "Calla... ¿I si baixessis a la font de les Goges?... Allí podries beure, allí et refrescaries i ... com l'aigua té tanta virtut.. potser te desenterbolies una mica..." 

                                                            TANKA

                                                         Passar la rampa,

                                                         pollancres i alzines, 

                                                         els peus col·loca,

                                                         li mancava la terra,
                                                         ben perillós semblava.

                                                        

                                                         I quan s'agafa,
                                                         amb les mans a una branque,

                                                         va hi es trenca,

                                                         i llavors, a l'abisme,                        

                                                         a dins del precipici.

                                                        Ai... que em moro!
                                                        van sentir quan tornaven
                                                        parant l'orella,
                                                        en Carbassot..! tan plaga,
                                                        sempre, de platxèria.

                                                       Llarga estona,
                                                       en la quietud més fonda,
                                                       una suau fressa,
                                                       la que un cos faria
                                                       bregant, entre les fulles.

En Carbassot anava fet una llàstima, masegat, amb la roba trossejada, la cara esgarrinxada, duia els cabells que li queien enllotats damunt del front, aquell xicot inflat i boterut semblava un monstre sortit de les entranyes de l'avenc.
- Si em torbo, hi deixo la carcanada! ... - anava mormolant el porquerol, mentre es palpava les cames i l'esquena per veure si li feien gaire mal els cops rebuts.

   
                                                          TANKA     
                                                          Pestes, que quasi
                                                          ja tinc pagat l'enterro,
                                                          botzinant deia,
                                                          ves aquells fills del dimoni
                                                          el dia que us atrapi.

                                                          I, tot de sobte,
                                                          i fa una riallada
                                                          grassa i fresca,
                                                          i que als cingles ressona,
                                                          Sí, Sí!  rient exclama.
                                                 
  -Bona  treta! Bona treta!.

obaga

I enfilant-se de dret muntanya amunt, igual que si res hagués passat, va arribar a Puiggraciós. Com l'hostalet ja era tancat, va trucar a la porta amb tota fúria: catric, catruc! catric, catruc! " Qui hi ha?", varen respondre de dins. "Que teniu foc a l'ermita!", va cridar el porquer, estrafent la veu. Mentre els ermitans sortien esvarats, en Carbassot ja era a Can Coll: catric, catruc! catric, catruc! " Que hi ha?", també responien. "Que teniu foc a les golfes " I mentre sortien els de Can Coll, entre crits d'esglai i lladrucs de gossos, el bordegàs ja davallava furient avall, fins arribar a la Rovira: i el mateix, que teniu foc a als pins!" I el vailet no para fins a la rectoria: " Que teniu foc a l'església!" I acaba per trucar a  l'Uià: " Que teniu foc a les pallisses!.
I tota la clotada se surt de polleguera, i els gossos lladren i udolen, i les ovelles belen espantades, i les dones xisclen plenes d'esglai, i els homes criden desaforats, com si hagués arribat l'hora del darrer Judici... I, mentre en Carbassot s'ha d'aguantar el ventre de tant riure, i dins de les cases la gent clama esporuguida:
- ¨És el dimoni que s'ha desencadenat!.                                                
                                                     

                                                        

                                                                                                

L'Aleix de les tòfones

L'Aleix de les tòfones, i dos episodis més, varen ser publicats abans en una revista. I quan Casellas va publicar Els sots feréstecs, aquest episodis varen ser inclosos a la novel·la.

Montmany des de Puiggracios

L'Alex de les tòfones, era un jaio tan xaruc, xaruc, que mentre els uns deien que tenia més de noranta anys, d'altres juraven que havia passat del cent, i no mancava qui deia que en duia a l'esquena més de cent quinze o de cent vint.

Entre els pastors d'aquelles aspres clotades de Montmany, corria la brama fantasiosa que ja havia sigut enterrat una vegada, però com era bruixot i tenia part amb el dimoni, i com era tan ric, havia fet mans i mànigues per a descolgar-se de terra, fins a tornar a eixir del fossar.

                                                     

Ermita de Puiggracios

Anava encorbat pels anys i amb el cap cot, igual que si cerqués agulles per terra, desconfiat, i taujà, i que es guardava les espatlles por dos gossos, que l'acompanyaven sempre, flairant arreu i reganyant els ullals. L'Aleix i els seus gossos feien corre a tota la mainada sols que algú cridés "Mireu que ve l'Aleix!", i també als grans, no els agradava veure'l pel seu poble. Tan sols els més ganassasses, s'hi atansaven per pidolar-li alguna cosa.

- Aleix... me voleu dar un quarto? - feia algun bordegàs. I ell contestava: - Nu, nu - . I després de negar-se varies vagades a les peticions dels pidolaires, girava cua tot seguit, deixant rumiosos a aquells veïns de Montmany, l'Aleix desapareixia amb una lleugeresa increïble pels seus anys, s'endinsava en la boscúria de l'obaga, fins arribar al Collet de l'Ensulsida, com una serp que es fica al cau, s'esmunyia dintre del casalot mig enrunat de Romaní, aquelles quatre parets esquerdades sota teulada plena de forats, com un cel brodat d'estrelles, era la seva estada, el seu amagatall.

                                                              TANKA

                                                            L'Aleix el jaio,

                                                            pel bosc tot sol buscava,

                                                            tòfones negres,

                                                            pel sota el nas somreia,

                                                            a tots amenaçava.

Raimon Casellas i Dou

Raimon Casellas

Raimon Casellas i Dou (Barcelona 1855 - Sant Joan de les Abadesses 1910). Fou periodista, crític d'art, narrador modernista i col·leccionista català. Autor d'Els sots feréstecs (1901), obra considerada la primera novel·la modernista i precursora del corrent conegut com naturalisme rural.

El 1864 va començar al seminari Conciliar de Barcelona els estudis eclesiàstics: Llatinitat, Humanitats, fins el 1869 i Filosofia fins el 1872, any en que van morir la seva mare, i el seu avi matern, el seu pare havia mort quan ell tenia 9 mesos. Amb disset anys, va esdevenir hereu únic, va abandonar els estudis i va fer-se càrrec del negoci familiar. L'any 1884 es casa amb Rafaela Escobar.

Els seus primers versos els va escriure amb castellà, assistia a unes tertúlies en aquesta llengua. El 1887 es va fer soci de l'Ateneu Barcelonès i el 1889 viatjà a París per veure l'Exposició Internacional i els museus de la ciutat. Casellas va començar a escriure de manera fixa com a crític d'art a L'Avenç, el març de 1891. A L'Avenç hi va aportar agressivitat, manca de concessions als valors establerts i menyspreu per a la cultura catalana anterior, que considerava: rància, antiquada i tradicionalista.

El març de 1892 apareix la seva primera crítica artística a La Vanguardia i va deixar L'Avenç. A partir de 1893 i fins el 1899 va col·laborar assíduament a La Vanguardia. Els crítics Josep Yxart i Joan Sardà, van ser els primers que li van reconèixer la vàlua com a crític. El mateix Yxart va dir de Casellas: "Aquell noi és poeta i ha fet de la crítica artística un gènere literari agradabilísim, amb punts de vista nous i fondos".


Degut a uns quants fet desgraciats, els nervis de Casellas se'n van ressentir, i afegits als conflictes amb Enric Prat de la Riba, i el convenciment que seria despatxat de La Veu de Catalunya, i amb la sensació que se sentia desplaçat per la nova generació noucentista, varen provocar-li una crisis depressiva que el van dur al suïcidi, llençant-se al pas d'un tren, prop de la estació de Sant Joan de les Abadesses, el 2 de novembre de 1910.