Història dels dos jaios.

Història del dos jaios, aquesta és la tercera i última història publicada amb L'Aleix de les tòfones i El pallasso bosquetà, abans en una revista. I que Raimon Casellas les va recuperar en publicar Els sots feréstecs.

En Josep era fill de Montmany, i prou que se'n recordava, quan de criatura trescava lleuger pels sots, uns dies ajudava a missa a l'església i al endemà corria de casa en casa dient salms i parenostres per a socórrer als seus pares, que tenia gairebé sempre malalts.

De tan decandits i corsecats, al capdavall van morir... i llavores el bordegàs, abans que la casa se li acabés d'enrunar, va determinar sortir dels sots. Va tirar cap a les Planes; i un dia va arribar a un gran convent de monges, tot demanant caritat per amor de Déu.

Venint com venia d'uns cataus mig enrunats, va quedar com encantat davant d'aquell immens caseriu monacal, amb més aires de palau que de convent, d'aquells corrals, de celler i conreries, tan nets, tan amples, tan assolellats, que donaven la volta a la clausura.

Però el que encara el va meravellar més, va ser veure passar pel claustre la mare abadessa, seguida de les monges, majestuosa, com una reina triomfant voltada d'una cort de princeses blanques. El pobrissó no tenia prou ulls per admirar aquell bé de Déu.
Com era un minyó espigat i un posat místic, li varen dir si volia quedar-se, allí els hi mancava un noi per ajudar a les feines. Va dir que sí, i des de les hores ja no es va moure de les conreries del convent. De entre aquelles servidores va conèixer a la Mariagna, una noia també òrfena, tan mística i bonifàcia com ell, i també recollida per les monges. La Mariagna, se'n cuidava dels bous, però com que era molt jove, molts cops el bestiar se li esgarriava per barrancs i torrenteres. Llavors hi corria en Josep per ajudar-la, entraven els bous, els hi canviaven el jaç, i tots dos els donaven el recapte. Però amb tot i anant tot el dia junts, sempre es tractaven de vós, amb una mena de respecte com si fossin gent de seny, quan es trobaven es deien:
  - Déu vos guard, Mariagna.
  - Déu vos guard, Josep.
I l'altre servei, no podia menys de somriure al sentir que es donaven aquells mocosos tan bell tractament.

                                                              TANKA


                                                          Digué la mare,
                                                          quan tots dos es trobaven
                                                          esperant ordres,
                                                          els va dir, feu parella,
                                                          de casar-vos hauríeu.

                                                          Sí, mare nostre,
                                                          agafant les paraules
                                                          com una ordre,
                                                          i casar es disposen,
                                                          de costums no canvien.

                                                          Ells es tractaven,
                                                          amb el mateix respecte,
                                                          tracte, com sempre,
                                                          que més germans semblaven,
                                                          que d'espòs i esposa.

L'aire de claustre que havien respirat tota la vida se'ls havia anar encomanant, a còpia de temps, certes positures monacals, que es traslluïen en tot el que feien, en la manera de caminar, en la de vestir-se, en la de dir les coses. I així van viure durant anys, fins arribar a la vellesa.
I així els va conèixer mossèn Llàtzer quan, per ordre del prelat, va anar a les Planes a fer un mes de penitència, abans d'emprendre el camí dels sots.
Un dia en Josep, enraonant amb el mossèn, li va dir que ell era fill de aquelles terres de Montmany.

                                           

Montmany i cingles de Bertí

                               TANKA                                                                                            
                           I quan sentia
                           la curta història,
                           fou un miracle,
                           si aquests jaios vinguessin
                           tan sol no estaria.

I, animat per aquell pensament, que venia a ser com una gota de celístia enmig de tantes tenebres, mossèn Llatzer va córrer al Monestir a explicar a la mare superiora tot el munt de penes que l'aclaparava, i la esperança que se l'obria, al parlar amb el jaio.
  - Si pogués endur-me'n els vellets! ¡Si ells volguessin venir em mi!
I, compadida, la mare, va cridar als jaios a la seva presència i, va anar insinuant-lo de mica en mica el desitj del capellà. Però en Josep i la Marigna no necessitaven pas tants miraments, perquè, avesats a l'eterna obediència i submissió, varen prendre, com sempre, com una ordre, i a la una varen respondre:
  - Sí, mare nostre. Quan missenyora sia servida, nosaltres marxarem.