L'Aleix de les tòfones

L'Aleix de les tòfones, i dos episodis més, varen ser publicats abans en una revista. I quan Casellas va publicar Els sots feréstecs, aquest episodis varen ser inclosos a la novel·la.

Montmany des de Puiggracios

L'Alex de les tòfones, era un jaio tan xaruc, xaruc, que mentre els uns deien que tenia més de noranta anys, d'altres juraven que havia passat del cent, i no mancava qui deia que en duia a l'esquena més de cent quinze o de cent vint.

Entre els pastors d'aquelles aspres clotades de Montmany, corria la brama fantasiosa que ja havia sigut enterrat una vegada, però com era bruixot i tenia part amb el dimoni, i com era tan ric, havia fet mans i mànigues per a descolgar-se de terra, fins a tornar a eixir del fossar.

                                                     

Ermita de Puiggracios

Anava encorbat pels anys i amb el cap cot, igual que si cerqués agulles per terra, desconfiat, i taujà, i que es guardava les espatlles por dos gossos, que l'acompanyaven sempre, flairant arreu i reganyant els ullals. L'Aleix i els seus gossos feien corre a tota la mainada sols que algú cridés "Mireu que ve l'Aleix!", i també als grans, no els agradava veure'l pel seu poble. Tan sols els més ganassasses, s'hi atansaven per pidolar-li alguna cosa.

- Aleix... me voleu dar un quarto? - feia algun bordegàs. I ell contestava: - Nu, nu - . I després de negar-se varies vagades a les peticions dels pidolaires, girava cua tot seguit, deixant rumiosos a aquells veïns de Montmany, l'Aleix desapareixia amb una lleugeresa increïble pels seus anys, s'endinsava en la boscúria de l'obaga, fins arribar al Collet de l'Ensulsida, com una serp que es fica al cau, s'esmunyia dintre del casalot mig enrunat de Romaní, aquelles quatre parets esquerdades sota teulada plena de forats, com un cel brodat d'estrelles, era la seva estada, el seu amagatall.

                                                              TANKA

                                                            L'Aleix el jaio,

                                                            pel bosc tot sol buscava,

                                                            tòfones negres,

                                                            pel sota el nas somreia,

                                                            a tots amenaçava.