El pallasso bosquetà.

El pallasso bosquetà, és la segona història publicada amb L'Aleix de les tòfones, en una revista. I després  Raimon Casellas les va recuperar en publicar Els sots feréstecs.

Ermita de Puiggraciós

Com cada festa, en havent dinat, ja se sabia, la jovenalla de les clotades feia cap a Puiggraciós. L'ermita era el punt d'aplec dels esbarriats feligresos d'aquells sots. De bon matí tot eren caputxes blanques que, vingudes d'ací i d'allí, s'anaven ficant a l'esglesieta, avisades pel so esquerdat de la campana, que, enmig del silenci de les boscúries, semblava que digués: Pugeu, tau, tau..., pugeu, si us plau... De mig matí en avall, tot eren homes, minyons o bordegassos, que, amb un clavell de moro a l'orella, es ficaven a les cambres baixes del rònec hostalet a jugar al truc o a la brisca, entre got i got de vi, que els hi servia l'hostaler, que anava i venia del tinell, prenia els porrons de beguda, que mesurava l'hostalera per repartir-los als parroquians de cada festa, pastor, mossos, pilers o llenyataires, vinguts de qui sap a on...

Montmany des de Puiggraciós

Aquell diumenge, a la tarda, havia pujat des de les fondalades un bon grapat de gent a Puiggraciós. Però l'espectacle de les xamoses planes que s'estenien al peu del Serrat poc feia, ni fred ni calor, als rústecs habitants del sots ombrívols, ensopits i tristos, anaven entrant a l'hostalet de l'ermita, fent moure el cap amb aires mústics, com sí, en comptes d'anar a passar-so bé, anessin a vetllar un mort.

Però, de prompte, entremig d'aquella nyonya, d'aquell aclaparament, va ressonar una veuarra que deia: - Ja som ací! Ja som ací!

En Carbassot!... - va remugar tothom alçant el cap com deixondint-se, mentre es dibuixava una ombra de rialla en aquelles cares mortes, d'on semblava desterrada per sempre tota mena de somriure.

                                                              TANKA

                                                          Carbassot era,

                                                          un vailet ben alegre

                                                          amb bona fama,

                                                          en totes les clotades,

                                                          per allò que etzibava.

                                                          Era un pallasso,

                                                          pels acudits que feia,

                                                          poder tenia,

                                                          fer esverar les veïnes

                                                          i esglaiar les velles,                                     

                                                          Carbassot, cartes,

                                                          ell respon: bastos, trumfos,

                                                          fent anar tragos,

                                                          a desdir, paraulotes,

                                                          i tothom reia, reia...

Però, s'havia fet de nit, molts abandonaren les fumades cambres de l'hostalet, escampant-se pel Serrat, silenciosos cap als sots. Fins els que  més beguda havien engolit, anaven drets, seriosos, més aviat tristors.

Boires-Puiggraciós

Però en Carbassot, que no era molt fort de testa, va sortir amb el cap tan espès que  feia esses i giragonses. Fent tentines enmig de la foscúria, tot sol cap a la fondalada de l'Uià, arrambant-se tant com podia, per por d'esllavissar-se. Li semblava que els arbres li feien cortesia a tall de mofa i d'altres li ballaven davant dels ulls. "Carbassot, tu estàs mirlis! - mormolava el porquerol entre sí -. Carbassot, tu estàs begut! " I com sentia cremor a la gola i li rodava el cap, va pensar: "Calla... ¿I si baixessis a la font de les Goges?... Allí podries beure, allí et refrescaries i ... com l'aigua té tanta virtut.. potser te desenterbolies una mica..." 

                                                            TANKA

                                                         Passar la rampa,

                                                         pollancres i alzines, 

                                                         els peus col·loca,

                                                         li mancava la terra,
                                                         ben perillós semblava.

                                                        

                                                         I quan s'agafa,
                                                         amb les mans a una branque,

                                                         va hi es trenca,

                                                         i llavors, a l'abisme,                        

                                                         a dins del precipici.

                                                        Ai... que em moro!
                                                        van sentir quan tornaven
                                                        parant l'orella,
                                                        en Carbassot..! tan plaga,
                                                        sempre, de platxèria.

                                                       Llarga estona,
                                                       en la quietud més fonda,
                                                       una suau fressa,
                                                       la que un cos faria
                                                       bregant, entre les fulles.

En Carbassot anava fet una llàstima, masegat, amb la roba trossejada, la cara esgarrinxada, duia els cabells que li queien enllotats damunt del front, aquell xicot inflat i boterut semblava un monstre sortit de les entranyes de l'avenc.
- Si em torbo, hi deixo la carcanada! ... - anava mormolant el porquerol, mentre es palpava les cames i l'esquena per veure si li feien gaire mal els cops rebuts.

   
                                                          TANKA     
                                                          Pestes, que quasi
                                                          ja tinc pagat l'enterro,
                                                          botzinant deia,
                                                          ves aquells fills del dimoni
                                                          el dia que us atrapi.

                                                          I, tot de sobte,
                                                          i fa una riallada
                                                          grassa i fresca,
                                                          i que als cingles ressona,
                                                          Sí, Sí!  rient exclama.
                                                 
  -Bona  treta! Bona treta!.

obaga

I enfilant-se de dret muntanya amunt, igual que si res hagués passat, va arribar a Puiggraciós. Com l'hostalet ja era tancat, va trucar a la porta amb tota fúria: catric, catruc! catric, catruc! " Qui hi ha?", varen respondre de dins. "Que teniu foc a l'ermita!", va cridar el porquer, estrafent la veu. Mentre els ermitans sortien esvarats, en Carbassot ja era a Can Coll: catric, catruc! catric, catruc! " Que hi ha?", també responien. "Que teniu foc a les golfes " I mentre sortien els de Can Coll, entre crits d'esglai i lladrucs de gossos, el bordegàs ja davallava furient avall, fins arribar a la Rovira: i el mateix, que teniu foc a als pins!" I el vailet no para fins a la rectoria: " Que teniu foc a l'església!" I acaba per trucar a  l'Uià: " Que teniu foc a les pallisses!.
I tota la clotada se surt de polleguera, i els gossos lladren i udolen, i les ovelles belen espantades, i les dones xisclen plenes d'esglai, i els homes criden desaforats, com si hagués arribat l'hora del darrer Judici... I, mentre en Carbassot s'ha d'aguantar el ventre de tant riure, i dins de les cases la gent clama esporuguida:
- ¨És el dimoni que s'ha desencadenat!.