Final de curs

Acaben les classes i la trilogia de les novel·les modernistes.

He llegit "Solitud" a l'acabà, he sentit una angoixa i un estat d'ànim d'impotència. La seva pujada a l'ermita ja va ser solitària, no va tenir per part d'en Maties cap compliment, i durant la seva estada, la Mila es va trobar sola, sense l'ajuda del seu marit i amés avergonyida per la seves faltes, ell sempre va ser llunyà i fonedís, sort va tenir que trobés la companyia del pastor i d'en Baldiret un nen, tota aquella solitud hagués sigut molt pitjor, el pastor va ser el seu millor i únic amic i valedor, li donava consells i l'ajudava a no estar sola, contant-li rondalles. Els altres amics que creia tenia, li varen demostrar que la gelosia i els dubtes que tenien sobre ella i el pastor, no els hi deixaven veure quan mal li feien.

Un dia al tornà sola de la festa del poble, i al entrar a la casa, va trobar-se amb l'Ànima, un home que la mirava amb ulls bruts i que l'era desagradable, l'estava esperant, quan el va veure va sortir corrents, però va caure i es va fer mal al cap, tot va acabar de mala manera, i sense cap ajuda de ningú en aquella terrible i fatídica nit. Quan es va recuperar, va sortir de la casa, ella tan poruga, a esperar, i ja a la matinada, quan tornà en Maties, la trobà fora i sense gaires paraules ni llàgrimes, li contà el que havia passat, després sense més que dir-li s'acomiadà d'ell, se'n anava, aquest s'estranyà però va dir que bé marxarien, però ella li contestà que no sense ell, no provis de seguir-me, que des d'ara aniria sola
a tot arreu i lluny, tan lluny com Déu vulgui.

Després baixà lentament, ja no va dir res ni tombar la cara, i sense res més que la roba que portava a sobre, amb el cap dret i amb el ulls verds humits, decidida emprengué sola la davallada.

SOLITUD

continuació...      Els primers dies de maig foren una meravella, tota la muntanya exuberant plena de flors i verdor, una gran flaire es respirava per tot arreu.

La Mila cada dia descobria una cosa nova que no havia vist abans, s'adonava que aquells embelliments es reflectien en ella i que al compàs de la muntanya, feia un gran canvi, els seus ulls nets i claríssims, eren més plens de serenors i s'animaven i llampeguejaven mirant tanta abundància de colors. Aquells canvis externs responien, en el seu interior, una plenitud exaltada de sentiments, que la desconcert ava per l'insòlit, fent-li sentir una dona nova. Com  a les altes muntanyes llunyanes, semblava que també la tornassolés tota, cos i ànima. I aquest canvi que sentia en sí, els altres també l'hi veien.


Un dia el pastor, abrigant-la de dalt a baix amb una mirada afectuosa, li havia advertit: "Vaja, ermitana, digueu pas mal de Sant Ponç, si sèu dona de bé! Ha fet amb vós com una mena de miracle. Quan vàreu vindre ací, vos es figurava l'ànima contraclaror, i ara doneu goig de vore; sèu la dona més fresca i regalada que haja atrapada en ma vida".

Els dia de Sant Ponç de matinada veié enfilar-se per la collada una corrua primerenca de rosers humans, de toies oloroses que s'obrien, als aires fresquívols del matí; i més tard, a mida que s'aixecava el dia, les toies anaven miltiplican-se i espessint-se, sorgint de tots costats, per camins i dreceres, per baumes i carenes. A les deu del matí tota la muntanya era florida, com un immens jardí meravellós. Les campanes de l'ermita repicant desenfrenades, semblaven cridar a la gent amb son tritlleig d'alegria.

La Mila no havia vist cap aplec semblant, estava enlluernada. Començà la processó; La xarradissa delirant de les campanes, es feia sentir a una hora lluny; la muntanya esclatà, de sobte, en frenètiques aclamacions saludadores: - Sant Ponç..! Sant Ponç, Sant Ponç..!.  Aleshores la Mila, que havia sortit al balcó altra vegada, no veié en tota la plaça més que una negror recoberta de roses arborades i en aquells regnat olorós, fóra els sentits que, desperts i exasperats per la bellesa embriagant de l'espectacle, en un moment tocaren el èxtasis.