SOLITUD

continuació...      Els primers dies de maig foren una meravella, tota la muntanya exuberant plena de flors i verdor, una gran flaire es respirava per tot arreu.

La Mila cada dia descobria una cosa nova que no havia vist abans, s'adonava que aquells embelliments es reflectien en ella i que al compàs de la muntanya, feia un gran canvi, els seus ulls nets i claríssims, eren més plens de serenors i s'animaven i llampeguejaven mirant tanta abundància de colors. Aquells canvis externs responien, en el seu interior, una plenitud exaltada de sentiments, que la desconcert ava per l'insòlit, fent-li sentir una dona nova. Com  a les altes muntanyes llunyanes, semblava que també la tornassolés tota, cos i ànima. I aquest canvi que sentia en sí, els altres també l'hi veien.


Un dia el pastor, abrigant-la de dalt a baix amb una mirada afectuosa, li havia advertit: "Vaja, ermitana, digueu pas mal de Sant Ponç, si sèu dona de bé! Ha fet amb vós com una mena de miracle. Quan vàreu vindre ací, vos es figurava l'ànima contraclaror, i ara doneu goig de vore; sèu la dona més fresca i regalada que haja atrapada en ma vida".

Els dia de Sant Ponç de matinada veié enfilar-se per la collada una corrua primerenca de rosers humans, de toies oloroses que s'obrien, als aires fresquívols del matí; i més tard, a mida que s'aixecava el dia, les toies anaven miltiplican-se i espessint-se, sorgint de tots costats, per camins i dreceres, per baumes i carenes. A les deu del matí tota la muntanya era florida, com un immens jardí meravellós. Les campanes de l'ermita repicant desenfrenades, semblaven cridar a la gent amb son tritlleig d'alegria.

La Mila no havia vist cap aplec semblant, estava enlluernada. Començà la processó; La xarradissa delirant de les campanes, es feia sentir a una hora lluny; la muntanya esclatà, de sobte, en frenètiques aclamacions saludadores: - Sant Ponç..! Sant Ponç, Sant Ponç..!.  Aleshores la Mila, que havia sortit al balcó altra vegada, no veié en tota la plaça més que una negror recoberta de roses arborades i en aquells regnat olorós, fóra els sentits que, desperts i exasperats per la bellesa embriagant de l'espectacle, en un moment tocaren el èxtasis.