Solitud.

Solitud és la història de la Mila, una dona jove que al casar-se, se'n va a viure amb el seu marit a una ermita que està sola dalt de la muntanya. Ell se'n cuidaria de tenir-la neta i vigilada. La gent de l'entorn tenia molta devoció a Sant Ponç, en aquest dia feien una gran trobada i festa.

La Mila, durant el viatge, ja va quedar decebuda del seu marit, no l'havia avisada  que s'hi poses còmoda, perquè tenien que caminar moltes hores, els camins plens de còdols que  bellugaven sota els peus constantment i que les romegueres de les vores se'ls arrapaven a les robes com manats de garfis. Va ser molt penós, cap vegada va demostrar-li un detall, no portaven aigua ni res per menjar, anaven a una ermita per cuidar-la i ell ho explicava a tothom que trobaven pel camí, això no li agradava gens i va dir-li: "Què vols"... Em sembla que no escau a un jove aquest ofici de vell o de xacrós... Ell contestar..  - Beneita..! Tant és un ofici com un altre.

 Ja de nit, per fi arriben al seu destí, cansats, malmesos i afamats. La Mila a més havia caigut pel camí. Dins del casalot es troben un pastor i un vailet, el Baldiret. Després de la Benvinguda i amb un somriure, el pastor els va portar a la cuina on una gran aroma sortint de l'olla que estava al foc els va rebre, l'agafà i abocà a uns plats, tots dos la Mila i el Maties, a cada cullerada se sentia retornar els esperits perduts, i quan no en quedà ni gota al plat, ella aixecà vers el pastor els ulls humits d'agraïment i plens de una gran admiració. Quina sort haver trobat allà aquella ànima bona! ¿ Com s'ho hauria fet, la primera nit, si s'hagués hagut de cuidar de tot, soleta?