LISBOA

Final de curs

Acaben les classes i la trilogia de les novel·les modernistes.

He llegit "Solitud" a l'acabà, he sentit una angoixa i un estat d'ànim d'impotència. La seva pujada a l'ermita ja va ser solitària, no va tenir per part d'en Maties cap compliment, i durant la seva estada, la Mila es va trobar sola, sense l'ajuda del seu marit i amés avergonyida per la seves faltes, ell sempre va ser llunyà i fonedís, sort va tenir que trobés la companyia del pastor i d'en Baldiret un nen, tota aquella solitud hagués sigut molt pitjor, el pastor va ser el seu millor i únic amic i valedor, li donava consells i l'ajudava a no estar sola, contant-li rondalles. Els altres amics que creia tenia, li varen demostrar que la gelosia i els dubtes que tenien sobre ella i el pastor, no els hi deixaven veure quan mal li feien.

Un dia al tornà sola de la festa del poble, i al entrar a la casa, va trobar-se amb l'Ànima, un home que la mirava amb ulls bruts i que l'era desagradable, l'estava esperant, quan el va veure va sortir corrents, però va caure i es va fer mal al cap, tot va acabar de mala manera, i sense cap ajuda de ningú en aquella terrible i fatídica nit. Quan es va recuperar, va sortir de la casa, ella tan poruga, a esperar, i ja a la matinada, quan tornà en Maties, la trobà fora i sense gaires paraules ni llàgrimes, li contà el que havia passat, després sense més que dir-li s'acomiadà d'ell, se'n anava, aquest s'estranyà però va dir que bé marxarien, però ella li contestà que no sense ell, no provis de seguir-me, que des d'ara aniria sola
a tot arreu i lluny, tan lluny com Déu vulgui.

Després baixà lentament, ja no va dir res ni tombar la cara, i sense res més que la roba que portava a sobre, amb el cap dret i amb el ulls verds humits, decidida emprengué sola la davallada.

SOLITUD

continuació...      Els primers dies de maig foren una meravella, tota la muntanya exuberant plena de flors i verdor, una gran flaire es respirava per tot arreu.

La Mila cada dia descobria una cosa nova que no havia vist abans, s'adonava que aquells embelliments es reflectien en ella i que al compàs de la muntanya, feia un gran canvi, els seus ulls nets i claríssims, eren més plens de serenors i s'animaven i llampeguejaven mirant tanta abundància de colors. Aquells canvis externs responien, en el seu interior, una plenitud exaltada de sentiments, que la desconcert ava per l'insòlit, fent-li sentir una dona nova. Com  a les altes muntanyes llunyanes, semblava que també la tornassolés tota, cos i ànima. I aquest canvi que sentia en sí, els altres també l'hi veien.


Un dia el pastor, abrigant-la de dalt a baix amb una mirada afectuosa, li havia advertit: "Vaja, ermitana, digueu pas mal de Sant Ponç, si sèu dona de bé! Ha fet amb vós com una mena de miracle. Quan vàreu vindre ací, vos es figurava l'ànima contraclaror, i ara doneu goig de vore; sèu la dona més fresca i regalada que haja atrapada en ma vida".

Els dia de Sant Ponç de matinada veié enfilar-se per la collada una corrua primerenca de rosers humans, de toies oloroses que s'obrien, als aires fresquívols del matí; i més tard, a mida que s'aixecava el dia, les toies anaven miltiplican-se i espessint-se, sorgint de tots costats, per camins i dreceres, per baumes i carenes. A les deu del matí tota la muntanya era florida, com un immens jardí meravellós. Les campanes de l'ermita repicant desenfrenades, semblaven cridar a la gent amb son tritlleig d'alegria.

La Mila no havia vist cap aplec semblant, estava enlluernada. Començà la processó; La xarradissa delirant de les campanes, es feia sentir a una hora lluny; la muntanya esclatà, de sobte, en frenètiques aclamacions saludadores: - Sant Ponç..! Sant Ponç, Sant Ponç..!.  Aleshores la Mila, que havia sortit al balcó altra vegada, no veié en tota la plaça més que una negror recoberta de roses arborades i en aquells regnat olorós, fóra els sentits que, desperts i exasperats per la bellesa embriagant de l'espectacle, en un moment tocaren el èxtasis.

Solitud.

Solitud és la història de la Mila, una dona jove que al casar-se, se'n va a viure amb el seu marit a una ermita que està sola dalt de la muntanya. Ell se'n cuidaria de tenir-la neta i vigilada. La gent de l'entorn tenia molta devoció a Sant Ponç, en aquest dia feien una gran trobada i festa.

La Mila, durant el viatge, ja va quedar decebuda del seu marit, no l'havia avisada  que s'hi poses còmoda, perquè tenien que caminar moltes hores, els camins plens de còdols que  bellugaven sota els peus constantment i que les romegueres de les vores se'ls arrapaven a les robes com manats de garfis. Va ser molt penós, cap vegada va demostrar-li un detall, no portaven aigua ni res per menjar, anaven a una ermita per cuidar-la i ell ho explicava a tothom que trobaven pel camí, això no li agradava gens i va dir-li: "Què vols"... Em sembla que no escau a un jove aquest ofici de vell o de xacrós... Ell contestar..  - Beneita..! Tant és un ofici com un altre.

 Ja de nit, per fi arriben al seu destí, cansats, malmesos i afamats. La Mila a més havia caigut pel camí. Dins del casalot es troben un pastor i un vailet, el Baldiret. Després de la Benvinguda i amb un somriure, el pastor els va portar a la cuina on una gran aroma sortint de l'olla que estava al foc els va rebre, l'agafà i abocà a uns plats, tots dos la Mila i el Maties, a cada cullerada se sentia retornar els esperits perduts, i quan no en quedà ni gota al plat, ella aixecà vers el pastor els ulls humits d'agraïment i plens de una gran admiració. Quina sort haver trobat allà aquella ànima bona! ¿ Com s'ho hauria fet, la primera nit, si s'hagués hagut de cuidar de tot, soleta?

Caterina Albert i Paradís

Caterina Albert i Paradís, 1869-1966, Novel·lista, narradora, autora teatral i poeta, és coneguda amb el pseudònim de Víctor Català, el qual va ser adoptat després de l'escàndol que va provocar, als Jocs Florals d'Olot de 1898, el fet que li fos premiat el monòleg La infanticida, que els sectors conservadors van considerar que era impropi d'una noia.

L'adopció de un pseudònim masculí, va ser una estratègia generalitzada entre les escriptores de l'època, per tal de preservar la seva llibertat i l'autenticitat de la seva obra.

platja de L'escala

Filla de terratinents de l'Escala, tot i la seva formació més aviat autodidactica, va demostrar ja des dels primers escrits, una seguretat com a escriptora: estava al dia de les novetats que havia aportat el Modernisme i va incorporar-se al moviment amb una actitud militant de manera que a l'hora de triar una plataforma literària, va optar per una revista innovadora com Joventut. L'editorial va publicar-li la novel·la Solitud (1905), la seva novel·la més important, i, el recull de narracions Caires vius (1907).  

Els sots feréstecs

                                                         - Segona part -

Cingles de Bertí

Mossèn Llàtzer va rebre la mala nova. De moment, ni entenia de què li estaven parlant aquelles dones vingudes del Serrat per a  fer-li saber el que passava.

- La Roda-soques? ... - preguntava el rector, estranyat -. Però bé..., i ¿ qui és la Roda-soques?

Les dones del Serrat ho sabien massa com era la Roda-soques. Era la meuca bosquetana, que, corrent  per las valls i per les serres, feia seguir als homes, fins el vells xarucs hi havia que li corrien al darrera... Quan es deixava caure sobre un poble, les dones del voltant deien alarmades:" No ho sabeu? ¡ La Roda-soques és a tal punt!", de la mateixa manera que diríem: "¡ Aquí o allà tenen la passa!..."

- Quina vergonya, Senyor Déu meu, ¿ A on s'ha vist un sacrilegi semblant? ¡ Tenir a l'ermita, a la mateixa ermita, a quatre passes de la Mare de Déu, a una mala pècora com aquella, que és  la perdició de  les ànimes!                                                                                        

Mossèn Llàtzer, fa pujar al jaio a Puiggraciós per dir-li a l'ermità que faci fora a la Roda-soques, que es una vergonya tenir-la a l'hostalet, vora l'ermita. " L'ermità li contesta per què havien de treure a la pobre dona de l'hostalet..., que ella no inquietava a ningú... que ella no feia cap mal..."

Boires a Montmany

El pobre capellà, passava el seu calvari, cada vegada que li arribaven noves de la disbauxa dels bosquerols. Fins plorava mols cops. Més ell mateix es refrenava les llàgrimes, per no semblar-li potser prou pures.

                                                  TANKA
                                             Trist l'hivern era,
                                             la pluja no parava,
                                             parets i marges
                                             estovant, fins la terra,
                                             i els torrents omplia.
                                                     
- És per la mala fembra de Puiggraciós! - deien les dones -, que Déu ens castiga així!
- ¡ Són les malediccions de la parròquia - mormolaven els homes - lo que desencadena aquest flagell!

Mossèn Llàtzer va estar malalt durant tot el temps de pluges i no sabia com havia quedat el seu entorn, altre cop, tot feia pena, les estàtues i l'església altra vegada plenes de humitat. Els avis no feien més que doldre's, les aigües ho havien malmès tot i ells ja no tenien esma per adreçar-ho, com havien fet quan la seva arribada. Per això anaven i venien a totes hores com esperits follets, mormolant-se l'un a l'altre, misterioses paraules de temor.
El jaio exclamava sense alçar la veu:  - Què dirà quan vegi tot això?
I la vella responia, preocupada:  - Pobres de nosaltres! Què dirà?

                                              

Els sots feréstecs.

                                                         - Primera part -

Montmany des de Puiggraciós

La nostra història, comença a Montmany, un poble que s'ubica, entre uns sots ombrívols, alzinars, pins i cingleres, i a la part més alta on toca el sol, Puiggraciós.

Mossèn Llàtzer, és el capellà que com a càstig, per un fet, és obligat pels seus superiors, a anar a la parròquia de Montmany, aquesta, feia temps que era tancada, quan l'antic rector, no va tenir més remei que abandonar-la on trobar-se malat, sense recursos i sol.

Mossèn Llàtzer, abans de anar al seu desterrament, passà uns dies a un gran convent, aquí coneix a uns jaios, en Josep i la Mariagna, molt callats i servicials, i sense pensar-s'ho, va anar a trobar a la mare superiora per demanar-li, si els vellets podrien anar amb ell, li farien companyia i ajudarien.

Els bosquerols, quan varen saber que venia un rector nou, el seu pensament, fora,  - Això és que en deu haver fet una de molt grossa...  i el duen aquí a purgar el pecat...

Església de Sant Pau

                                                                                                                     

Quan varen arribar al seu destí, ho troben tot, mig ajagut per terra, no es veia altre vestigi d'estada humana que l'aplec que formaven, al mig de la trista vall, la rectoria i l'església, ajuntades entre si per la verdor negrenca del cementiri.
   
                                                                  TANKA
                                                              I quina pena
                                                              la del rector, més fonda,
                                                              tot s'enfosquia,
                                                              el cèrcol de muntanyes
                                                              tancava la vall d'ombres.

                                                              Josep, ja, obre.
                                                              I va empènyer la porta...
                                                              tot penjant, bigues,
                                                              guixots caiguts i runa,
                                                              tot desolació era.                                             

Quina desolació! Quina misèria! Al pobre rector li havia caigut l'ànima als peus, no feia més que moure el cap pausadament, tot contemplant el catau mig ensorrat que des d'aquella hora, li serviria d'estada.
Mireu.... he determinat cridar a la gent de la parròquia i fer-la venir aquí a la rectoria... Haig de provar sí, tot i sent ànimes fredes, els faig pujar a les galtes la vergonya ensenyar-los la misèria de l'església. I si Déu els toca el cor i els ressuscita... Amb això, Josep, vós pujareu a Puiggraciós i ho fareu saber als del Serrat; després baixareu als sots veïns i direu que tothom comparegui diumenge, a mig matí... Que els tinc d'enraonar.
I arribat el diumenge, tots els veïns de la parròquia s'havien deixat caure al sot de l'església per veure què volia el rector nou.

Església de Sant Pau

 - Fills meus, jo us he cridat perquè.... ja ho veieu!... la pobra església se'n va a trossos.... i hem de veure si entre tots l'apariem. Doneu per pietat, una mirada allí dins... Ja ho sé, que en aquestes clotades tot és pobresa i desolació.
Els bosquerols no obrien boca. Més aviat feien cara d'anguniats i neguitosos,  No sabien que fer ni com estar-se... - Però parleu,  per caritat! Digueu una paraula! Senyor Déu meu! Sembleu morts!... I llavors va començar la tirallonga de les misèries, l'eterna lletania de quan se'ls furgava massa.
- Som tan pobres...  - Anem tan escassos...  - Estem tan endarrerits...
És dir que no voleu fer res per l'església! - exclamava indignat, el capellà-  ¡És dir que no voleu fer res per Déu!.  Ni una paraula. Tothom callat.
  - Aneu, aneu en nom de Déu! I que el Senyor vos beneeixi a tots!.
Els bosquerols no esperaven altre cosa. Tots varen anar girant cua, l'un esquitllant-se cap al Serrat, l'altre esmunyint-se cap el Bosc Negre, cadascú buscant el cau, per tornar-se a enterrar en vida.

                                                                TANKA
                                                              La rectoria
                                                              i també més el temple,
                                                              tot era runa,
                                                              però, el seu gran somni
                                                              els fa tornar la vida.
                                               
                                                                 HAIKU
                                                              I les campanes
                                                              de nou, toquen a missa,
                                                              tot resplendia.

Els primers que van arribar a la parròquia, van quedar sorpresos  i  malhumorats, al contemplar les obres fetes, resseguien els racons apariats de nou, tots aquells  llocs havien ressuscitats. Gran i xics arrufaven el nas, com si flairessin amb pena l'aire de vida i de frescor que deixaven anar aquells indrets. Aquella església més jove i forta; la rectoria, amb les parets blanques; la mica d'horta tan florida, aquells camins tan repolits, se'ls aixecava davant els seus ulls com una befa, un escarnot. Es creien humiliats, i era tan gran la quimera que portaven dintre, que, al capdavall, tota la tírria covada contra el capellà els va sortir pels ulls i per la boca.
  - No sé pas com s'ho ha fet!
  - ¿ No us ho he dit sempre, jo, que aquest home sap a on jeuen?...
  - Pestes que el toc! Per amí té pacte amb el dimoni...
Mossèn Llàtzer, que havia tret el cap darrera els xiprers del cementeri per veure amb els seus ulls con s'obrava el miracle de la resurrecció dels veïns, va ofegar un crit al sentir aquelles paraules, les esperances de redempció se li havien fos tot d'un plegat. L'ànima esquerpa dels feligresos se li acabava de despullar a davant seu, en tota cruesa.                                                          



                                                             

Història dels dos jaios.

Història del dos jaios, aquesta és la tercera i última història publicada amb L'Aleix de les tòfones i El pallasso bosquetà, abans en una revista. I que Raimon Casellas les va recuperar en publicar Els sots feréstecs.

En Josep era fill de Montmany, i prou que se'n recordava, quan de criatura trescava lleuger pels sots, uns dies ajudava a missa a l'església i al endemà corria de casa en casa dient salms i parenostres per a socórrer als seus pares, que tenia gairebé sempre malalts.

De tan decandits i corsecats, al capdavall van morir... i llavores el bordegàs, abans que la casa se li acabés d'enrunar, va determinar sortir dels sots. Va tirar cap a les Planes; i un dia va arribar a un gran convent de monges, tot demanant caritat per amor de Déu.

Venint com venia d'uns cataus mig enrunats, va quedar com encantat davant d'aquell immens caseriu monacal, amb més aires de palau que de convent, d'aquells corrals, de celler i conreries, tan nets, tan amples, tan assolellats, que donaven la volta a la clausura.

Però el que encara el va meravellar més, va ser veure passar pel claustre la mare abadessa, seguida de les monges, majestuosa, com una reina triomfant voltada d'una cort de princeses blanques. El pobrissó no tenia prou ulls per admirar aquell bé de Déu.
Com era un minyó espigat i un posat místic, li varen dir si volia quedar-se, allí els hi mancava un noi per ajudar a les feines. Va dir que sí, i des de les hores ja no es va moure de les conreries del convent. De entre aquelles servidores va conèixer a la Mariagna, una noia també òrfena, tan mística i bonifàcia com ell, i també recollida per les monges. La Mariagna, se'n cuidava dels bous, però com que era molt jove, molts cops el bestiar se li esgarriava per barrancs i torrenteres. Llavors hi corria en Josep per ajudar-la, entraven els bous, els hi canviaven el jaç, i tots dos els donaven el recapte. Però amb tot i anant tot el dia junts, sempre es tractaven de vós, amb una mena de respecte com si fossin gent de seny, quan es trobaven es deien:
  - Déu vos guard, Mariagna.
  - Déu vos guard, Josep.
I l'altre servei, no podia menys de somriure al sentir que es donaven aquells mocosos tan bell tractament.

                                                              TANKA


                                                          Digué la mare,
                                                          quan tots dos es trobaven
                                                          esperant ordres,
                                                          els va dir, feu parella,
                                                          de casar-vos hauríeu.

                                                          Sí, mare nostre,
                                                          agafant les paraules
                                                          com una ordre,
                                                          i casar es disposen,
                                                          de costums no canvien.

                                                          Ells es tractaven,
                                                          amb el mateix respecte,
                                                          tracte, com sempre,
                                                          que més germans semblaven,
                                                          que d'espòs i esposa.

L'aire de claustre que havien respirat tota la vida se'ls havia anar encomanant, a còpia de temps, certes positures monacals, que es traslluïen en tot el que feien, en la manera de caminar, en la de vestir-se, en la de dir les coses. I així van viure durant anys, fins arribar a la vellesa.
I així els va conèixer mossèn Llàtzer quan, per ordre del prelat, va anar a les Planes a fer un mes de penitència, abans d'emprendre el camí dels sots.
Un dia en Josep, enraonant amb el mossèn, li va dir que ell era fill de aquelles terres de Montmany.

                                           

Montmany i cingles de Bertí

                               TANKA                                                                                            
                           I quan sentia
                           la curta història,
                           fou un miracle,
                           si aquests jaios vinguessin
                           tan sol no estaria.

I, animat per aquell pensament, que venia a ser com una gota de celístia enmig de tantes tenebres, mossèn Llatzer va córrer al Monestir a explicar a la mare superiora tot el munt de penes que l'aclaparava, i la esperança que se l'obria, al parlar amb el jaio.
  - Si pogués endur-me'n els vellets! ¡Si ells volguessin venir em mi!
I, compadida, la mare, va cridar als jaios a la seva presència i, va anar insinuant-lo de mica en mica el desitj del capellà. Però en Josep i la Marigna no necessitaven pas tants miraments, perquè, avesats a l'eterna obediència i submissió, varen prendre, com sempre, com una ordre, i a la una varen respondre:
  - Sí, mare nostre. Quan missenyora sia servida, nosaltres marxarem.                                                

                                                          

El pallasso bosquetà.

El pallasso bosquetà, és la segona història publicada amb L'Aleix de les tòfones, en una revista. I després  Raimon Casellas les va recuperar en publicar Els sots feréstecs.

Ermita de Puiggraciós

Com cada festa, en havent dinat, ja se sabia, la jovenalla de les clotades feia cap a Puiggraciós. L'ermita era el punt d'aplec dels esbarriats feligresos d'aquells sots. De bon matí tot eren caputxes blanques que, vingudes d'ací i d'allí, s'anaven ficant a l'esglesieta, avisades pel so esquerdat de la campana, que, enmig del silenci de les boscúries, semblava que digués: Pugeu, tau, tau..., pugeu, si us plau... De mig matí en avall, tot eren homes, minyons o bordegassos, que, amb un clavell de moro a l'orella, es ficaven a les cambres baixes del rònec hostalet a jugar al truc o a la brisca, entre got i got de vi, que els hi servia l'hostaler, que anava i venia del tinell, prenia els porrons de beguda, que mesurava l'hostalera per repartir-los als parroquians de cada festa, pastor, mossos, pilers o llenyataires, vinguts de qui sap a on...

Montmany des de Puiggraciós

Aquell diumenge, a la tarda, havia pujat des de les fondalades un bon grapat de gent a Puiggraciós. Però l'espectacle de les xamoses planes que s'estenien al peu del Serrat poc feia, ni fred ni calor, als rústecs habitants del sots ombrívols, ensopits i tristos, anaven entrant a l'hostalet de l'ermita, fent moure el cap amb aires mústics, com sí, en comptes d'anar a passar-so bé, anessin a vetllar un mort.

Però, de prompte, entremig d'aquella nyonya, d'aquell aclaparament, va ressonar una veuarra que deia: - Ja som ací! Ja som ací!

En Carbassot!... - va remugar tothom alçant el cap com deixondint-se, mentre es dibuixava una ombra de rialla en aquelles cares mortes, d'on semblava desterrada per sempre tota mena de somriure.

                                                              TANKA

                                                          Carbassot era,

                                                          un vailet ben alegre

                                                          amb bona fama,

                                                          en totes les clotades,

                                                          per allò que etzibava.

                                                          Era un pallasso,

                                                          pels acudits que feia,

                                                          poder tenia,

                                                          fer esverar les veïnes

                                                          i esglaiar les velles,                                     

                                                          Carbassot, cartes,

                                                          ell respon: bastos, trumfos,

                                                          fent anar tragos,

                                                          a desdir, paraulotes,

                                                          i tothom reia, reia...

Però, s'havia fet de nit, molts abandonaren les fumades cambres de l'hostalet, escampant-se pel Serrat, silenciosos cap als sots. Fins els que  més beguda havien engolit, anaven drets, seriosos, més aviat tristors.

Boires-Puiggraciós

Però en Carbassot, que no era molt fort de testa, va sortir amb el cap tan espès que  feia esses i giragonses. Fent tentines enmig de la foscúria, tot sol cap a la fondalada de l'Uià, arrambant-se tant com podia, per por d'esllavissar-se. Li semblava que els arbres li feien cortesia a tall de mofa i d'altres li ballaven davant dels ulls. "Carbassot, tu estàs mirlis! - mormolava el porquerol entre sí -. Carbassot, tu estàs begut! " I com sentia cremor a la gola i li rodava el cap, va pensar: "Calla... ¿I si baixessis a la font de les Goges?... Allí podries beure, allí et refrescaries i ... com l'aigua té tanta virtut.. potser te desenterbolies una mica..." 

                                                            TANKA

                                                         Passar la rampa,

                                                         pollancres i alzines, 

                                                         els peus col·loca,

                                                         li mancava la terra,
                                                         ben perillós semblava.

                                                        

                                                         I quan s'agafa,
                                                         amb les mans a una branque,

                                                         va hi es trenca,

                                                         i llavors, a l'abisme,                        

                                                         a dins del precipici.

                                                        Ai... que em moro!
                                                        van sentir quan tornaven
                                                        parant l'orella,
                                                        en Carbassot..! tan plaga,
                                                        sempre, de platxèria.

                                                       Llarga estona,
                                                       en la quietud més fonda,
                                                       una suau fressa,
                                                       la que un cos faria
                                                       bregant, entre les fulles.

En Carbassot anava fet una llàstima, masegat, amb la roba trossejada, la cara esgarrinxada, duia els cabells que li queien enllotats damunt del front, aquell xicot inflat i boterut semblava un monstre sortit de les entranyes de l'avenc.
- Si em torbo, hi deixo la carcanada! ... - anava mormolant el porquerol, mentre es palpava les cames i l'esquena per veure si li feien gaire mal els cops rebuts.

   
                                                          TANKA     
                                                          Pestes, que quasi
                                                          ja tinc pagat l'enterro,
                                                          botzinant deia,
                                                          ves aquells fills del dimoni
                                                          el dia que us atrapi.

                                                          I, tot de sobte,
                                                          i fa una riallada
                                                          grassa i fresca,
                                                          i que als cingles ressona,
                                                          Sí, Sí!  rient exclama.
                                                 
  -Bona  treta! Bona treta!.

obaga

I enfilant-se de dret muntanya amunt, igual que si res hagués passat, va arribar a Puiggraciós. Com l'hostalet ja era tancat, va trucar a la porta amb tota fúria: catric, catruc! catric, catruc! " Qui hi ha?", varen respondre de dins. "Que teniu foc a l'ermita!", va cridar el porquer, estrafent la veu. Mentre els ermitans sortien esvarats, en Carbassot ja era a Can Coll: catric, catruc! catric, catruc! " Que hi ha?", també responien. "Que teniu foc a les golfes " I mentre sortien els de Can Coll, entre crits d'esglai i lladrucs de gossos, el bordegàs ja davallava furient avall, fins arribar a la Rovira: i el mateix, que teniu foc a als pins!" I el vailet no para fins a la rectoria: " Que teniu foc a l'església!" I acaba per trucar a  l'Uià: " Que teniu foc a les pallisses!.
I tota la clotada se surt de polleguera, i els gossos lladren i udolen, i les ovelles belen espantades, i les dones xisclen plenes d'esglai, i els homes criden desaforats, com si hagués arribat l'hora del darrer Judici... I, mentre en Carbassot s'ha d'aguantar el ventre de tant riure, i dins de les cases la gent clama esporuguida:
- ¨És el dimoni que s'ha desencadenat!.                                                
                                                     

                                                        

                                                                                                

L'Aleix de les tòfones

L'Aleix de les tòfones, i dos episodis més, varen ser publicats abans en una revista. I quan Casellas va publicar Els sots feréstecs, aquest episodis varen ser inclosos a la novel·la.

Montmany des de Puiggracios

L'Alex de les tòfones, era un jaio tan xaruc, xaruc, que mentre els uns deien que tenia més de noranta anys, d'altres juraven que havia passat del cent, i no mancava qui deia que en duia a l'esquena més de cent quinze o de cent vint.

Entre els pastors d'aquelles aspres clotades de Montmany, corria la brama fantasiosa que ja havia sigut enterrat una vegada, però com era bruixot i tenia part amb el dimoni, i com era tan ric, havia fet mans i mànigues per a descolgar-se de terra, fins a tornar a eixir del fossar.

                                                     

Ermita de Puiggracios

Anava encorbat pels anys i amb el cap cot, igual que si cerqués agulles per terra, desconfiat, i taujà, i que es guardava les espatlles por dos gossos, que l'acompanyaven sempre, flairant arreu i reganyant els ullals. L'Aleix i els seus gossos feien corre a tota la mainada sols que algú cridés "Mireu que ve l'Aleix!", i també als grans, no els agradava veure'l pel seu poble. Tan sols els més ganassasses, s'hi atansaven per pidolar-li alguna cosa.

- Aleix... me voleu dar un quarto? - feia algun bordegàs. I ell contestava: - Nu, nu - . I després de negar-se varies vagades a les peticions dels pidolaires, girava cua tot seguit, deixant rumiosos a aquells veïns de Montmany, l'Aleix desapareixia amb una lleugeresa increïble pels seus anys, s'endinsava en la boscúria de l'obaga, fins arribar al Collet de l'Ensulsida, com una serp que es fica al cau, s'esmunyia dintre del casalot mig enrunat de Romaní, aquelles quatre parets esquerdades sota teulada plena de forats, com un cel brodat d'estrelles, era la seva estada, el seu amagatall.

                                                              TANKA

                                                            L'Aleix el jaio,

                                                            pel bosc tot sol buscava,

                                                            tòfones negres,

                                                            pel sota el nas somreia,

                                                            a tots amenaçava.

Raimon Casellas i Dou

Raimon Casellas

Raimon Casellas i Dou (Barcelona 1855 - Sant Joan de les Abadesses 1910). Fou periodista, crític d'art, narrador modernista i col·leccionista català. Autor d'Els sots feréstecs (1901), obra considerada la primera novel·la modernista i precursora del corrent conegut com naturalisme rural.

El 1864 va començar al seminari Conciliar de Barcelona els estudis eclesiàstics: Llatinitat, Humanitats, fins el 1869 i Filosofia fins el 1872, any en que van morir la seva mare, i el seu avi matern, el seu pare havia mort quan ell tenia 9 mesos. Amb disset anys, va esdevenir hereu únic, va abandonar els estudis i va fer-se càrrec del negoci familiar. L'any 1884 es casa amb Rafaela Escobar.

Els seus primers versos els va escriure amb castellà, assistia a unes tertúlies en aquesta llengua. El 1887 es va fer soci de l'Ateneu Barcelonès i el 1889 viatjà a París per veure l'Exposició Internacional i els museus de la ciutat. Casellas va començar a escriure de manera fixa com a crític d'art a L'Avenç, el març de 1891. A L'Avenç hi va aportar agressivitat, manca de concessions als valors establerts i menyspreu per a la cultura catalana anterior, que considerava: rància, antiquada i tradicionalista.

El març de 1892 apareix la seva primera crítica artística a La Vanguardia i va deixar L'Avenç. A partir de 1893 i fins el 1899 va col·laborar assíduament a La Vanguardia. Els crítics Josep Yxart i Joan Sardà, van ser els primers que li van reconèixer la vàlua com a crític. El mateix Yxart va dir de Casellas: "Aquell noi és poeta i ha fet de la crítica artística un gènere literari agradabilísim, amb punts de vista nous i fondos".


Degut a uns quants fet desgraciats, els nervis de Casellas se'n van ressentir, i afegits als conflictes amb Enric Prat de la Riba, i el convenciment que seria despatxat de La Veu de Catalunya, i amb la sensació que se sentia desplaçat per la nova generació noucentista, varen provocar-li una crisis depressiva que el van dur al suïcidi, llençant-se al pas d'un tren, prop de la estació de Sant Joan de les Abadesses, el 2 de novembre de 1910.  

L'Auca del bateig de l'Estevet

Un gran jorn de Primavera, en un dia tan joliu
que per veure'l pagaria, batejaren l'Estevet.
Afora de caserna al davant de la "Puntual"
hi havia un "volior" de mosques que emprenyaven
a les mules quan les treien a orejar.
Els oficials feien guàrdia i en renglera quatre quintos
comptaven feixucs: Un dos, un dos, un dos...
i repetien el bis per abastar l'Infinit!
Mentre el Ramon, a la tenda, un xic inquiet
i eufòric, anunciava als parroquians:
Avui batejo el meu fill!
Ja arriben, lentament, els convidats,
al carrer, pacientment, els espera el "faetó"
amb dos cavalls ben plantats
que es fiquen, molt valents pels carrerons
a dins d'un nus de gran comerç,
ple de bullici i molt trasbals
que ens deixa el cotxe, ben encastat,
al mig, del carrer d'Assaonadors.
Quin neguit, Déu meu Senyor!
Els dels carros s'insulten,
tots cridaven, a tothom, morts de por,
era un gran cor de renecs, on també
fins i tot, el cotxer del "faetó"
renegava implacable, amb contundència,
provocant el comerç, amb insistència.
Això, va passar tot al carrer, fora del cotxe,
però, en canvi, tots els que estaven a dins
més serens, sabien com és el trànsit
i assolien, assenyats, bona harmonia
gaudint, al mateix temps de companyia...
Mes quan, ja, el senyor Esteve cridà:
"Primer el comerç que el bateig!"
Van baixar tots del cotxe, ben rabents,
com si portessin un coet al cul
i entraven, enardits, l'infant al temple,
però molt a les fosques i a palpentes...
En arribar el capellà seguit de l'escolanet
anaren cap a la pila i va començar el bateig.
Curta fou la cerimònia, va ser cosa d'un moment.
I, tot sortint, el senyor Esteve remugà:
"Per lo curt, el trobo car aquest bateig,
si és de pago la criatura, ben segur
que hi ha més aigua beneïda i més llatí!"
Després tots, corre-cuita i al carrer,
on el cotxe, amatent, els esperava.
Apa cotxer, cap a casa i ben de pressa!
cridà la senyora Pepa, ranquejant.
I van tornar a pujar al cotxe, diligents,
com d'anada al mateix ordre, tot dient,
molt satisfets: Cap a casa hi falta gent!!!
I aquesta és tota la història
d'un bateig amb molta eufòria!

Lluïsa Guardiola
24.10.2011

POEMA A BARCELONA

A Barcelona

(fragments)

Alt Montalegre encaixa Noupins; amb Finestrelles,
Olorda; amb Collserola, Carmel i Guinardons;
los llits dels rius que seguen eix mur són les portelles;
Garraf, Sant Pere Màrtir i Montgat, los torreons.

Barcelona

L'alt Tibidabo, torre que sos plançons domina,
és la superba acròpolis que vetlla la ciutat;
l'agut Montcada, un ferro de llança gegantina
que una nissaga d'hèroes clavada allí ha deixat.(...)

I creixes i t'escampes; quan la planícia et manca
t'enfiles a les costes doblant-te a llur jaient;
en totes les que et volten un barri teu s'embranca,
que, onada sobre onada, tu amunt vas empenyent.

Geganta que tos braços avui cap a les serres
estens, quan hi arribis demà, doncs què faràs?
faràs com heura immensa que, ja abrigant les terres,
puja a cenyir un arbre del bosc amb cada braç.

Veus a ponent estendre's un prat com d'esmeralda?
un altre Nil lo forma de ses arenes d'or,
a on, si t'estreteja de Montjuïc la falda,
podrien eixamplar-se tes tendes i ton cor.

Aquestes verdes ribes florides que el sol daura,
Sant Just Desvern que ombregen los tarongers i pins,
de Valldoreix los boscos, d'Hebron i de Valldaura,
teixeixen ta futura corona de jardins.

I quin esbart de pobles que viuen en la costa?
són nimfes catalanes que et vénen a braçar,
gavines blanquinoses que el vent del segle acosta
perquè amb tes ales d'àliga les portes a volar.

La Murtra, un jorn, la Verge del Port, la Bonanova
seran tos temples, si ara lo niu de tes amors;
los Agudells, en blanca mudant sa verda roba,
abaixaran ses testes per ser tos miradors.

Junyits besar voldrien tos peus amb ses onades,
esclaus de ta grandesa, Besós i Llobregat,
i ser de tos reductes troneres avançades
los pits de Catalunya, Montseny i Montserrat. (...)

Jacint Verdaguer (1845-1902)

---