Els sots feréstecs

                                                         - Segona part -

Cingles de Bertí

Mossèn Llàtzer va rebre la mala nova. De moment, ni entenia de què li estaven parlant aquelles dones vingudes del Serrat per a  fer-li saber el que passava.

- La Roda-soques? ... - preguntava el rector, estranyat -. Però bé..., i ¿ qui és la Roda-soques?

Les dones del Serrat ho sabien massa com era la Roda-soques. Era la meuca bosquetana, que, corrent  per las valls i per les serres, feia seguir als homes, fins el vells xarucs hi havia que li corrien al darrera... Quan es deixava caure sobre un poble, les dones del voltant deien alarmades:" No ho sabeu? ¡ La Roda-soques és a tal punt!", de la mateixa manera que diríem: "¡ Aquí o allà tenen la passa!..."

- Quina vergonya, Senyor Déu meu, ¿ A on s'ha vist un sacrilegi semblant? ¡ Tenir a l'ermita, a la mateixa ermita, a quatre passes de la Mare de Déu, a una mala pècora com aquella, que és  la perdició de  les ànimes!                                                                                        

Mossèn Llàtzer, fa pujar al jaio a Puiggraciós per dir-li a l'ermità que faci fora a la Roda-soques, que es una vergonya tenir-la a l'hostalet, vora l'ermita. " L'ermità li contesta per què havien de treure a la pobre dona de l'hostalet..., que ella no inquietava a ningú... que ella no feia cap mal..."

Boires a Montmany

El pobre capellà, passava el seu calvari, cada vegada que li arribaven noves de la disbauxa dels bosquerols. Fins plorava mols cops. Més ell mateix es refrenava les llàgrimes, per no semblar-li potser prou pures.

                                                  TANKA
                                             Trist l'hivern era,
                                             la pluja no parava,
                                             parets i marges
                                             estovant, fins la terra,
                                             i els torrents omplia.
                                                     
- És per la mala fembra de Puiggraciós! - deien les dones -, que Déu ens castiga així!
- ¡ Són les malediccions de la parròquia - mormolaven els homes - lo que desencadena aquest flagell!

Mossèn Llàtzer va estar malalt durant tot el temps de pluges i no sabia com havia quedat el seu entorn, altre cop, tot feia pena, les estàtues i l'església altra vegada plenes de humitat. Els avis no feien més que doldre's, les aigües ho havien malmès tot i ells ja no tenien esma per adreçar-ho, com havien fet quan la seva arribada. Per això anaven i venien a totes hores com esperits follets, mormolant-se l'un a l'altre, misterioses paraules de temor.
El jaio exclamava sense alçar la veu:  - Què dirà quan vegi tot això?
I la vella responia, preocupada:  - Pobres de nosaltres! Què dirà?