Final de curs

Acaben les classes i la trilogia de les novel·les modernistes.

He llegit "Solitud" a l'acabà, he sentit una angoixa i un estat d'ànim d'impotència. La seva pujada a l'ermita ja va ser solitària, no va tenir per part d'en Maties cap compliment, i durant la seva estada, la Mila es va trobar sola, sense l'ajuda del seu marit i amés avergonyida per la seves faltes, ell sempre va ser llunyà i fonedís, sort va tenir que trobés la companyia del pastor i d'en Baldiret un nen, tota aquella solitud hagués sigut molt pitjor, el pastor va ser el seu millor i únic amic i valedor, li donava consells i l'ajudava a no estar sola, contant-li rondalles. Els altres amics que creia tenia, li varen demostrar que la gelosia i els dubtes que tenien sobre ella i el pastor, no els hi deixaven veure quan mal li feien.

Un dia al tornà sola de la festa del poble, i al entrar a la casa, va trobar-se amb l'Ànima, un home que la mirava amb ulls bruts i que l'era desagradable, l'estava esperant, quan el va veure va sortir corrents, però va caure i es va fer mal al cap, tot va acabar de mala manera, i sense cap ajuda de ningú en aquella terrible i fatídica nit. Quan es va recuperar, va sortir de la casa, ella tan poruga, a esperar, i ja a la matinada, quan tornà en Maties, la trobà fora i sense gaires paraules ni llàgrimes, li contà el que havia passat, després sense més que dir-li s'acomiadà d'ell, se'n anava, aquest s'estranyà però va dir que bé marxarien, però ella li contestà que no sense ell, no provis de seguir-me, que des d'ara aniria sola
a tot arreu i lluny, tan lluny com Déu vulgui.

Després baixà lentament, ja no va dir res ni tombar la cara, i sense res més que la roba que portava a sobre, amb el cap dret i amb el ulls verds humits, decidida emprengué sola la davallada.